La barraca és la vivenda tradicional que ha servit de llar durant anys als habitants de l'horta de Valéncia. La feraç horta valenciana, que s'estén a lo llarc de la costa, des de Carcaixent fins a Sagunt, té zones, com a la de L'Albufera, de característiques molt acusades, en quines voltants és poden trobar abundants construccions d'este tipo. Hui en dia, encara és usada com vivenda per a llauradors que es dirigixen a treballar a zones alluntades de la població.

La barraca és la vivenda dels llauradors i peixcadors de la zona de Valéncia. Per allò, existixen dos tipos d'edificacions: la d'hortolans, construïda en la pròpia horta i la de peixcadors, que es situa en les zones més propenques a la costa. No obstant, en les zones que, com L'Albufera reunixen estes dos activitats es poden trobar els dos tipos. No obstant, hem de mencionar que les de peixcadors estan pràcticament desaparegudes i casi a soles es troben en els voltants del llac, mentres que la barraca d'horta és més habitual i respon a una estructura molt definida que apenes s'ha modificat a pesar del pas del temps.

Est és el model més representatiu que conté una planta rectangular d'aproximadament 9 x 5,50 metros, en coberta a dos aigües i en cavallet perpendicular a la frontera, casi sempre orientada a migdia.

La distribució de l'espai de la barraca és sempre similar. Aixina, presenta una porta, normalment situada a un costat de la frontera que dona accés a un ample pas, que recorre tota la llongitut de la barraca i termina en una atra porta en la frontera oposta, el seu objectiu és el de facilitar la circulació de l'aire. Este corredor servix de cuina, estància i almagasén d'aperos. Per una atra banda, els dormitoris es situen en una atra corsia i generalment són tres. En la part superior de la vivenda es troba l'andana, a la qual s'accedix a través d'una escala de mà. L'andana antigament es destinava a la cria de cucs de seda. Una andana plena de cucs de seda se li dia, una 'andanada'.

El clima de Valéncia i la fertilitat de les seues terres permeten varies collites a l'any, en un sistema d'explotació intensiva que precisa una constant atenció. Est es el motiu de que l'hortolà valencià construïxca la seua vivenda al peu de la seua parcela, usant, casi únicament, en sentit de la màxima economia, els materials que brinda la naturalea: canyes, fanc, juncs i carriços.

La construcció s'efectua del modo següent: la sanga per als fonaments, de 40 cm. d'amplària, es reompli en atobes i, si se té a mà, en cascots. Les parets, d'uns 2,50 m. d'altura, se facen en atobes, nomenats gasons, que es coloquen en asta sancera o en mija asta, segons l'economia que se perseguixca. Estes parets es coronen en un tauló de pla (Cadorsa), al que es claven els pars de la coberta de par filera, separats de 1 a 2 m. Els tirants s'utilisen sobre el tabic central. Sobre els pars (Costelles) es claven els canyiços que formen el faldó, als que es subjecten -des de l'alera fins a la cumbrera- els feixos de palla o de juncs en que es tix la coberta (Polsera). Sobre els tirants es disponen uns canyiços per a formar el cel ras horisontal, sol de l'andana, sobre el que es circula mediant uns passos de taules (Costers). El tancament de la frontera més curta, que forma el pinyó (Penal), es construïx en tres peus drets llaugers de fusta -el central baix la cumbrera i els atres dos el primer par de frontera- i canyiços revestits en fanc; en el triàngul superior es deixen unes chicotetes finestres o regates per a ventilar l'andana.

La coberta alvança sobre la frontera de l'hastial, reforçant-se les vores en palla més fina trenada en forma de cilindre. La cumbrera s'arremata en una creu de fusta en cada extrem. D'este arremate en creu s'ha escrit que, en el sigle XVI, pregonava la calitat de cristians vells dels moradors de la barraca, front a les habitades per moriscs. Pero no hi ha proves suficients per a mantindre esta teoria i, al paréixer, es tracta simplement d'un símbol piadós.
Complement de la barraca és l'emparrat que ombreja la frontera.

Als seus voltants, l'era o el sequer d'arròs, la cebera, (Barraca per a almagasenar cebes), el pou d'aigua i tots els elements indispensables per a les llavors del camp.

Clar està que en els seus dies de glòria és podia vore traure aigua del pou, fer, en molta paciència, espart, corda, cadires de boga, espardenyes o unes atres coses molt interessants, com a cuinar una bona paella de pollastre i conill o un all i pebre d'anguiles.

I cóm no, podíem vore jugar als més menuts en la era o sequer a jocs com la trompa, a caicús, al canut, al rogle, a la taba, al pic i pala, tirar de la corda, al plantat, etc., etc., després de berenar una bona caragolada feta per la mare o menjar-se un entrepà de vi en sucre.

Les Barraques, fins fa molt poc, eren l'image dels centres de la vida en Valéncia, i lo que fora l'estampa viva de Valéncia, en l'actualitat està completament en desús.

Les poques barraques que queden en l'actualitat estan en un estat deplorable, puix ya no s'utilisen estes com a mig de vida, i el govern valencià per la seua banda no conta en una política de recuperació i conservació del nostre patrimoni i arraïls.

Com és pot vore en la foto d'amunt a l'esquerre, de les barraques existien innumerables reproduccions de tot tipo com retallables, o com es veu en la foto d'amunt a la dreta, inclús un sagell commemoratiu de l'any 1964, per a ajudar a construir el nou caixer del riu Turia, a quines obres li digueren, El Pla Sur.